Aquesta petita capella guarda una imatge a la Mare de Déu de fusta pintada i amb el rostre ennegrit que, asseguda, porta a la mà dreta un petit ram de flors i a l'esquerra, un nen. Aquesta imatge que avui podem admirar de la Mare de Déu del Remei data dels anys 40 (s. XX), perquè durant la Guerra Civil fou destruïda i enterrada per algú amb la voluntat de protegir-la, i va desaparèixer.

Cal destacar que la Mare de Déu del Remei, patrona de Caldes d'Estrac, és l'única de les del seu nom amb una història pròpia. Aquesta advocació està documentada a Caldes des de l'any 1657 pel frare dominic Narcís Carnós.

Carnós explica que el descobriment de la imatge de la Mare de Déu es deu a dues vaques de Can Simón (més endavant Can Busquets) que sortien a pasturar en grup i acudien sempre al mateix lloc, situat a un nivell més baix que l'església. Aquesta conducta va cridar l'atenció dels habitants que, buscant en el lloc, van trobar la imatge de la Mare de Déu. En aquell mateix indret es va edificar una petita capella per a recordar l'indret on les dues vaques havien indicat la presència de la Mare de Déu trobada. Avui, podem veure un forat de terra en el lloc just on es va trobar la imatge.

La imatge es va col·locar a l'altar de Sant Telm, a l'església de la població i, de forma miraculosa, la imatge va moure's tot situant-se en un retaule major, indicant així que volia esdevenir l'advocació principal de la població.

S'expliquen altres fets miraculosos atribuïts a aquesta imatge. Entre els saqueigs dels pobles costaners per part dels corsaris turcs, en una ocasió, aquests van intentar endur-se la imatge de la verge,  però només van poder conduir-la fins a la porta de l'església perquè en arribar a aquest punt, no la podien moure.

Més tard, en arribar a l'església  Montserrat Pi i veure la imatge a la porta, la va retornar a l'altar i va comprovar que tenia un dit trencat. Montserrat Pi va recol·locar el membre i, a partir d'aquell moment, la Mare de Déu li va atorgar el poder de curar amb medicines, que ell mateix elaborava, aquelles persones a qui sortia alguna part del seu cos. Després de la mort de Montserrat Pi, aquesta qualitat va passar al seu fill i posteriorment al seu net, que a poc a poc va anar perdent el poder.