Antoni Prats i Janer és un testimoni gràfic de la societat del seu temps: la seva sensibilitat per l’entorn i les seves aptituds naturals pel dibuix i la pintura li varen permetre dur a terme una obra rica i molt personal, plena de sensibilitat, cruesa i lirisme, que s’ajunten com a testimoni de la vida quotidiana durant el període de la postguerra.

És la memòria d’un temps, imatges d’una vida, la nostra... la de tots.

A les 7 de la tarda del 28 de julilo s’inaugurà a la Fabriqueta l’exposició à carrec d’Antoni Prats Mataix, fill de l’artista.

Jo voldria...

Com a català, no voldria marxar del món,

sense haver-hi posat un gra de blat,

la pellofa d’un rodolí, una poesia,

rima morta o curulla d’alegria.

Amb la dolça estridència d’un llagut

o l’arqueig greu d’un contrabaix.

Com a bon català voldria deixar

quelcom escrit sobre un paper petit.

Després llençar-lo al vent tot volejant

a l’airejar sobre les regues de Masies

o la llombarda d’empedrat de poble

sobre herbes seques, o sec terrós de vinya morta.

Que el vent batent fes tremolar les ales

del paper arrugat per mà tancada,

i el sol que el recremés per hores

fins a finir esgroguejat en terra.

Els ulls al cel, esbatanats i oberts

perdent la lluentor del paper blanc

com un somrís immens, ple d’alegria,

parida d’un català ben català.