«Un poema és sempre, en el millor dels casos, una traducció», pròleg als Poemes de l'Alquimista (París, 8-9 de gener de 1950). La traducció –l'art de traduir– va ser per a Josep Palau i Fabre una extensió de la seva pròpia poètica i, alhora, una manera de manifestar la complicitat amb els autors traduïts.
Aquesta pràctica va constituir per a ell una manera d'estendre i entendre un alter ego amb, almenys, dos autors que han esdevingut senyeres d'una certa manera de viure i d'entendre la vida i la poesia i que el van colpir profundament: Arthur Rimbaud i Antonin Artaud.