Quins són els límits de la poesia? Fins on pot arribar l'expressió poètica i, sobretot, fins on pot arribar el seu poder d'incidència en un món salvatge com el d'avui? Després de vuit anys demanant educadament que hi hagi més poesia al món, ens enfrontem a un present ferit i exhaust, a un present en conflicte que no convida precisament a l'optimisme. Sí que podem dir ben alt que hem construït comunitat, que hem eixamplat els horitzons de la poesia i que hem acostat molta gent a un territori —físic i literari— perquè se'l faci seu i el conreï. Maresme, poesia i estiu… Tres eixos que creiem que poden continuar convidant a una revolta plaent, i aquests anys de festival ho refermen. Però ni així podem oblidar les preguntes a què ens aboca l'actualitat i els vells fantasmes que es desperten de nou. Hem volgut ser bàlsam durant els moments més incerts de la pandèmia, hem volgut ser celebració quan ja albiràvem una sortida… I ara què?

Ara, l'única sortida possible: no renunciar. No renunciar a la força de la paraula, no renunciar als espais en què hi cap tothom, no renunciar a la nostra dissidència, no renunciar al nostre compromís amb l'entorn i totes les vides, humanes i no humanes. No renunciar al crit de Palau i Fabre, que va saber escampar colors quan la realitat insistia en el blanc i negre. Que va saber mirar de manera incòmoda el seu entorn quan tothom insistia en una realitat idíl·lica i inversemblant. Que va saber esprémer la vida sense constriccions ni reserves. Res no ens serà pres, perquè res és propietat de ningú: la vida és per a viure-la; aquesta podria ser una de les seves lliçons. Enfront dels draps bruts de sang, la nostra bandera és un full en blanc i un parell d'ulls per a escriure amb tintes ben diverses.

Aquest any, amb les ferides obertes i el cos en convulsió, hem volgut redoblar l'aposta per un festival jove i dissident. Una programació que vol ser actual, vinculada al territori, oberta i experimental, instintiva i intuïtiva, arrelada i lliure per a decidir ser-ho tot. És la nostra mirada de la poesia enfront d'un món més veloç que mai, que obre nous escenaris de xoc contínuament i que esperona vells cavallers negres. Una poesia que vol ser comunitat i llamp: paraules que ens interpel·len, que proposen, que esberlen les grans convencions i les idees rectes. Ens agraden les paraules corbes i les veus corbes, els camins torts, els cossos ondulants i els gestos oblics… la poesia que ressona en el nostre present.

Hem volgut fer el festival que el jove Palau i Fabre voldria compartir amb els seus companys en un moment com l'actual. Una programació arrelada en el territori i alhora oberta a totes les identitats i als brots que sorgeixen entre el ciment de les convencions. Des de la poesia cap al text i cap a les veus, cap a la música i el cos, cap a l'espai compartit i la introspecció. Volem que us sentiu més que mai a casa, perquè ara mateix bastir una casa oberta és quasi una utopia i un imperatiu. Us hi esperem amb els braços oberts.

Estem treballant en la pròxima edició...