Fa molts i molts anys, la Torre dels Encantats que s’alça al cim del turó era la llar d’una dona d’aigua. Les nits il•luminades per la lluna, se la podia veure aparèixer sobre la plataforma de la torre amb el seu vestit blanc llarg i vaporós, amb un estel d’argent damunt del cap. No faltava qui assegurés haver-la vist llançar-se pels aires i baixar com un ocell, a ran de platja per banyar-se en el mar a la llum de la lluna.
Amb tot, però, Caldes estava lluny d’assolir els beneficis que acostumaven a anar lligats a la presència d’una dona d’aigua. Les collites anaven cada any pitjor, tot tipus de calamitats i plagues queien damunt la població i la misèria i la fam trucaven a la porta de cada casa.
Un dia la campana va convocar la gent del poble i el veïnat va ser congregat en assemblea per prendre una decisió davant les desgràcies cada cop més sovintejades i cruents. En veu baixa, tothom en culpava la dona d’aigua. Els mals havien sorgit poc temps després que ella s’hagués deixat veure i l’opinió general era que se l’havia de foragitar i arrasar la Torre dels Encantats, en aquells moments maleïda per tots.
S’estava a punt d’arribar a l’acord per aclamació de la majoria, quan va alçar la veu un ancià, home respectat i estimat de tothom, el qual els va fer veure, amb paraules de moderació i consells de prudència, com era de mala consellera la passió i de quina manera pel camí dels excessos, només s’aconseguiria un poble dominat per l’esperit de venjança.
-En comptes d’exasperar la dona d’aigua i despertar les seves ires -els digué-, demanem-li humilment empara i clemència. Tinguem-la com a amiga, no la rebutgem com a enemiga i de segur que obtindrem de la seva bondat el que mai aconseguiríem de la seva ira.
Els consells de l’ancià varen ser atesos i es va decidir que ell mateix aniria a sol•licitar l’empara i els favors de la dona d’aigua, encapçalant una comissió de prohoms del poble.
La mítica ondina no es va fer pregar, es va dignar rebre la comissió sense fer-los esperar, com si fos senzillament una reina constitucional moderna en època de costums democràtics. La fada accedí generosament als seus desigs acceptant concedir-los la seva protecció i va demanar que el poble fos congregat, de nou, el dia següent a l’hora de migdia.
Com previst i a l’hora convinguda, la dona d’aigua es va presentar a la Plaça pública davant del poble, com una simple mortal. Fent un senyal per a què tothom la seguís, va baixar per un camí pedregós que desembocava a la Riera. En arribar-hi, girant-se cap a la multitud que s’agrupava darrera seu, els va parlar dient:
-Per les entranyes d’aquesta muntanya hi travessa un riu de plata. Ara li obriré el pas i aquesta serà la vostra futura prosperitat. Tot seguit, va tocar la pedra amb la seva vareta i es va obrir una esquerda, aleshores de la pedra brollà el doll d’aigua calenta i salutífera que encara fins els nostres dies coneixem com l’aigua termal.”
Bibliografia
- J.Marzal.- Adaptació del text publicat en el llibre de Victor Balaguer. Historias y tradiciones. Barcelona, Ediciones S. Manero, 1896]