Llegenda d’en Busquets i la Fàtima
En Busquets i la Fàtima, gegants de Caldes, representen els personatges d'una antiga llegenda segons la qual una pubilla del poble que es deia Leonor, fou feta captiva per una expedició mora que assetjà la població. Era tan gran la seva bellesa que ningú no va gossar maltractar-la i fou lliurada al príncep Zeirí, com si es tractés de la més gran de les relíquies. Passat el temps, Leonor es guanyà els favors de la Cort i se li encomanà la protecció de la princesa Fàthima, que patia la lepra.
La princesa anà empitjorant en la seva malaltia i veia frustrats tots els intents de savis i metges per guarir-la. La donzella Leonor li recomanà aleshores que prengués uns banys termals a la seva llunyana vila de Caldes i, efectivament, plegades iniciaren el viatge cap a terres catalanes. Mentre durà la seva estada a Caldes, la comitiva mora visqué en una torre dels afores de la població, coneguda popularment com la "Torre dels Encantats", nom que se li atribuí sens dubte per les misterioses expedicions als banys termals que diàriament els calia fer d'amagat.
El tractament fou un èxit i, amb poc temps, la princesa es va guarir de tan terrible mal, fet que va motivar que es tornés més generosa i benèvola, fins el punt que va concedir la llibertat a Leonor. Segons la tradició, tan joiosa i plena de vida es va tornar la princesa que fins i tot s'enamorà d'en Busquets, distingit ciutadà de Caldes, de qui pocs anys després, en tingué catalanets.
Llegenda de la Dona d’aigua
Fa molts i molts anys, la Torre dels Encantats que s’alça al cim del turó era la llar d’una dona d’aigua. Les nits il·luminades per la lluna, se la podia veure aparèixer sobre la plataforma de la torre amb el seu vestit blanc llarg i vaporós, amb un estel d’argent damunt del cap. No faltava qui assegurés haver-la vist llançar-se pels aires i baixar com un ocell, a ran de platja per banyar-se en el mar a la llum de la lluna.
Amb tot, però, Caldes estava lluny d’assolir els beneficis que acostumaven a anar lligats a la presència d’una dona d’aigua. Les collites anaven cada any pitjor, tot tipus de calamitats i plagues queien damunt la població i la misèria i la fam trucaven a la porta de cada casa.
Un dia la campana va convocar la gent del poble i el veïnat va ser congregat en assemblea per prendre una decisió davant les desgràcies cada cop més sovintejades i cruents. En veu baixa, tothom en culpava la dona d’aigua. Els mals havien sorgit poc temps després que ella s’hagués deixat veure i l’opinió general era que se l’havia de foragitar i arrasar la Torre dels Encantats, en aquells moments maleïda per tots.
S’estava a punt d’arribar a l’acord per aclamació de la majoria, quan va alçar la veu un ancià, home respectat i estimat de tothom, el qual els va fer veure, amb paraules de moderació i consells de prudència, com era de mala consellera la passió i de quina manera pel camí dels excessos, només s’aconseguiria un poble dominat per l’esperit de venjança.
En comptes d’exasperar la dona d’aigua i despertar les seves ires -els digué-, demanem-li humilment empara i clemència. Tinguem-la com a amiga, no la rebutgem com a enemiga i de segur que obtindrem de la seva bondat el que mai aconseguiríem de la seva ira.
Els consells de l’ancià varen ser atesos i es va decidir que ell mateix aniria a sol·licitar l’empara i els favors de la dona d’aigua, encapçalant una comissió de prohoms del poble.La mítica ondina no es va fer pregar, es va dignar rebre la comissió sense fer-los esperar, com si fos senzillament una reina constitucional moderna en època de costums democràtics. La fada accedí generosament als seus desigs acceptant concedir-los la seva protecció i va demanar que el poble fos congregat, de nou, el dia següent a l’hora de migdia.
Com previst i a l’hora convinguda, la dona d’aigua es va presentar a la Plaça pública davant del poble, com una simple mortal. Fent un senyal per a què tothom la seguís, va baixar per un camí pedregós que desembocava a la Riera. En arribar-hi, girant-se cap a la multitud que s’agrupava darrera seu, els va parlar dient:
Per les entranyes d’aquesta muntanya hi travessa un riu de plata. Ara li obriré el pas i aquesta serà la vostra futura prosperitat. Tot seguit, va tocar la pedra amb la seva vareta i es va obrir una esquerda, aleshores de la pedra brollà el doll d’aigua calenta i salutífera que encara fins els nostres dies coneixem com l’aigua termal.”
Llegenda de la Verge del Remei
Un dia, el vaquer de “Can Busquets” que feia pasturar les vaques a la serralada, observa perplex com una parella de bous abandona el ramat i entra dins d’una cova, en seguir-los el vaquer va descobrir quelcom de meravellós... una imatge de la Verge envoltada de resplendor!
Els vilatans aixequen ben aviat una capella en el lloc de la troballa i s’estén per tota la contrada la devoció a la Verge Maria. Però quan uns pirates moros se n’assabenten, varen voler fer-los-en una de grossa a la gent del poble i varen intentar robar la imatge. Semblava una fotesa aquell robatori..., n’havien fet tants arreu de la costa! Però en voler aixecar la imatge cada vegada pesava més i els costava fins i tot d’arrossegar-la. Espantats varen creure que es tractava d’un encanteri i varen fugir deixant-la abandonada.
En Montserrat Pi, veí de Caldes va ser testimoni de l’aventura i després de reparar un braç de la imatge que els pirates havien trencat, va retornar la verge al seu altar. De llavors ençà la família Pi va tenir el do de guarir les fractures d’ossos de les persones.
Els veïns orgullosos del miracle varen portar la talla de la verge en processó fins l’altar major de la Parròquia on el rector va proclamar la Verge del Remei patrona de Caldes d’Estrac.”
Des de llavors, la verge negra del Remei presideix l’altar major amb el seu vestit acampanat, tot brodat d’or amb la corona de plata i granats damunt del cap. Totes les cares s’il·luminen mirant-la amb la devoció i la confiança que inspira la imatge trobada per uns bous en una cova de la muntanya pròxima, revelada amb resplendors i sons harmònics, la petita verge que comprèn els que pateixen y recompensa els que la serveixen, que no deixa un sol mal sense consol, ni un sol malalt sense curació, ni un got d’aigua sense compensació, que va saber agrair al pagès generós la reparació del braç trencat de la imatge resultat del saqueig de les invasions, amb el do de curar “de gràcia” les fractures accidentals d’ossos i articulacions. Do que es va arribar a transmetre de pares a fills.
Els beneficis dispensat per la Verge del Remei són innombrables per això té la seva cambra coberta d’exvots mariners i les vitrines plenes de robes i joies que algunes ànimes pietoses li han anat oferint a través dels anys”.
