La història del termalisme a Caldes d'Estrac va directament lligada a la història del municipi i es remunta al 1219 quan al voltant del brollador de l'aigua termal es bastí un petit asil o casa de curació per gaudir de les propietats curatives de l'aigua. De les èpoques anteriors, per ara, no s'han trobat proves que certifiquin des de quan existeix la font termal, però és lícit pensar que fou coneguda.

Durant el segle XIII, els Banys Termals de Caldes gaudiren de certa notorietat per l'atenció que s'hi dispensava a malalts i pelegrins. Consta que el 22 d´agost de 1312, el rei Jaume II, el Just (1267-1327), va fer estada a la que després s'anomenaria “Casa del Rei”, una mansió no excessivament sumptuosa però àmplia, erigida prop del brollador d'aigua termal i que la reina Maria de Lusignan, esposa de Jaume II, també s'hi va allotjar per curar-se de les seves dolències (1319) que al complicar-se, l'obligaren a prendre els banys directament al seu Palau de Barcelona a on es feia portar expressament l'aigua termal caldenca. 

També consta que sojornà a Caldes, a la seva casa, el rei Alfons III, el Benigne (1299-1336), un any abans de la seva mort, concretament a l’estiu i al setembre de 1335, per espai d’uns set dies cada estada,

El 1396 el rector Francesc Fabre vengué la jurisdicció dels Banys a la ciutat de Barcelona, que destinà recursos en més d'una ocasió a construir i/o mantenir-los en bon estat. El llibre d'actes del Consell de Cent barceloní, per exemple, hi figura que al 1343 s'efectuaren dos pagaments de 100 lliures i 300 sous destinats a les “cases de bany de Caules Destarach”.

Després i durant molts anys, malgrat van ser conegudes i utilitzades les propietats guaridores de l'aigua termal, no va ser fins a partir del  segle XVIII que el brollador assolí la seva màxima esplendor.

L'inici d'aquest temps de notorietat es pot situar en els anys que seguiren a la publicació de la Relació de la aigua de Caldes Destarach escrita l'any 1738 pel Dr. Francisco Vieta que residí durant molts anys a Llavaneres i dedicà molts esforços a l'estudi de l'aigua caldenca.

“Los leprosos, sarnosos ó roñosos, encara que sian roñas sementosas, caminas, ó malignas, llagas en la pell, y en altras mals esterns, originats de suchs picants, salinosos o corrosius, tant ab lo veurer ditas aiguas com ab lo lavarse lo cos, resten purificats. Tambe es mes que prodigiosissima per los olors nefrítichs ó mals de pedra y ardors d'orin, y no sols los limpia de pedras, sábulas y arenas  sino los preserva que non tingan. Curan las llagas fetas als roñons, vias d´orina y bofeta”.

El 15 de setembre de 1759 se signà una Concòrdia davant notari que resolia un vell plet sobre la titularitat dels banys termals, objecte permanent de disputa entre la Parròquia i l'Ajuntament. Segons aquest acord, es reconeixia la titularitat parroquial però també el dret d'ús gratuït per als veïns. Fruit de l'acord, al  1776 el rector Mn.Sanz, procedí a la primera ampliació de l'establiment, afegint vuit sales de bany a les que ja existien.

L'any 1794 s'enregistrà un retrocés del cabal d'aigua termal que s'atribuí a la inauguració per aquells dies de l'establiment del Titus (Arenys de Mar), proveït pel mateix aqüífer. De moment es resolgué el problema instal·lant una bomba però cinc anys més tard, s'hagueren de refer totes les banyeres a un nivell més baix.