Ajuntament de Caldes d'Estrac

Bibiana Puigdefàbregas és llicenciada en art dramàtic, especialitat d'escenografia, per l'Institut del Teatre, i ha cursat estudis d'arquitectura a la Universitat Politècnica de Catalunya. Treballa des del 1998 com a escenògrafa professional. Des de llavors ha fet l'escenografia de diversos espectacles dirigits per Àlex Rigola com ara La màquina d'aigua (Festival de Sitges, 1999), Un cop baix (Festival de Sitges, 2000), Titus Andrònic (Festival Grec, 2000), Woyzeck (Teatre Romea, 2001), Suzuki I i II (Teatre Lliure, 2001), El Cancionero de Palacio (Festival de Perelada, 2003), Glengarri Glen Roos (Teatre Lliure, 2003, nominada al Premi Butaca), Santa Joana dels escorxadors (Teatre Grec, 2004), Ricard III (Festival de Teatro Clásico de Almagro, 2005), European House (Teatre Lliure, 2005 i Premi Butaca 2007), i finalment Der fliegende Holländer (Gran Teatre del Liceu, 2007). També ha treballat amb el director d'escena Ramón Simó signant escenografies d'espectacles com Calígula (2004), Fuente Ovejuna (2005), Arcàdia (2007) o La Dama de Reus (2008), tots ells estrenats al Teatre Nacional de Catalunya. Amb l'autora i directora Carol López ha fet l'escenografia d'espectacles com Germanes (La Villarroel, 2008), Boulevard (La Villarroel, 2009), Tres dones i un llop (La Villarroel, 2010) o Cosi fun tutte (Gran Teatre del Liceu, 2012). Ha col·laborat també amb els directors d'escena Josep Maria Mestres, Magda Puyo, Rafel Duran, Mario Gas, Sven-Eric Bechtolf i Xicu Masó, fent les escenografies d'alguns dels seus muntatges.

Des de l'any 2007, és professora de disseny escènic de l'Institut del Teatre, on ha estat cap d'especialitat d'escenografia des del 2013 al 2017. Ha estat convidada a impartir cursos d'escenografia en llocs com el teatre San Martín de Buenos Aires (2006) o la Universitat del País Basc (2007, 2008, 2010 i 2011). Recentment, ha publicat l'article "Landscape as the Backgroud for Scenic Art" a la revista Theatre and Performance Design editada per la Quadriennal de Praga (Taylor and Francis, 2016).

La paraula, en l'obra dramàtica de Josep Palau i Fabre, té un valor poètic propi que li dona un sentit de plenitud en si mateixa. Sembla que no hi hagi la necessitat imperiosa de ser escenificada. Però no hem d'oblidar que, en tant que text dramàtic, va ser escrita amb aquesta finalitat. Escenificar a Palau i Fabre requereix una atenció especial. Per entendre i projectar el món escenogràfic de la literatura de Palau i Fabre, ens centrem en tres conceptes: el silenci visual com a reverberador de la paraula i les emocions, la necessitat d'una escena que contingui revolta i tragèdia, i la recerca d'un teatre útil per la societat.

Cal inscriure's al correu o telèfon de la Fundació Palau: fundaciopalau@fundaciopalau.cat o 93 791 35 93.