Ajuntament de Caldes d'Estrac

SUMARI -Els primers pobladors -Segles X i XIII - Naixement de Caldes (1219) -Segle XIV -La Casa del Rei - Els primers Banys Termals -Carrer de Barcelona -Segle XV - La revolta dels Remences (1642-1486) -L'església de Santa Maria -Les torres de guaita  -La Torre dels Encantats -S.XVIII La Guerra de Successió -El combat de Caldes -Municipi independent 1715 -Els banys termal -S. XVIII- Dalt de Caldes i Caldes de Baix o Caldetes -La Guerra del Francés -S XIX -Primera ampliació del terme -El tren -La Capella del Carme (1868-1882) -Les Fondes -L'estiueig -Segona ampliació terme (1916-1929) -La Guerra Civil

Descripció / text sense imatge
Hom creu que el determinatiu d'Estrac té el seu origen en el topònim Estarac, que prové del nom cèltic Astaracus. Per contra, se sap que en temps dels romans la població ja era coneguda per les aigües termals. L'anomenaven Aquae Calidae, i d'aquí ve el nom de Caldes. De l'estada dels àrabs, n'hi ha moltes més referències i el seu llegat ha arribat als nostres dies.

Al segle XI el lloc formava part del terme de l'efímer Castell de Montalt i, aviat, passà a pertànyer al Castell de Mataró. El 1219 hi bastiren un temple i un hospital a la vora de les termes, que fou el nucli originari de la població actual.

Posteriorment, el lloc es convertí en la Quadra d'Estrac. El 1396 passà a ser Baronia, i fou regida des del segle XV per un batlle nomenat pels consellers de Barcelona fins al 1715, quan Barcelona perdé els seus privilegis pel Decret de Nova Planta, i Caldes esdevingué municipi independent.

Dades històriques

Antics banys termals
Els banys termals han estat al llarg de la història el principal atractiu de la vila. Des dels temps dels romans —que anomenaven el lloc Aquae Calidae— i, posteriorment, dels àrabs, les aigües de Caldes han atret gent de totes les èpoques i cultures per les seves característiques especialment indicades per a la salut.

El guariment de la princesa mora Fàtima, que va venir per prendre les aigües i es va casar amb un prohom de la vila, ha esdevingut una llegenda local molt popular.

Però el punt de referència històric més proper a la vila termal que avui coneixem data de l'any 1820, en què remodelaren els Banys Públics i Caldes d'Estrac es convertí en un establiment modern, de gran prestigi.

La inauguració del primer ferrocarril de la península, l'any 1848, entre Barcelona i Mataró, que arribà fins a Arenys de Mar només 9 anys més tard, va donar un notable impuls. Segons el Fons Històric Local, 72.026 viatgers varen utilitzar la nova línia l'any 1857. Dues dècades després, Caldes d'Estrac s'havia convertit en un dels centres d'estiueig més importants del país.

Història de l'estiueig I. Final del segle XIX

Durant la segona meitat del segle XIX es va estendre el costum, entre la burgesia adinerada de Barcelona, de fer estades curtes o anar a passar els estius fora de casa. Aquest costum, fins aleshores limitat a aquells que per qüestions de salut havien de fer un canvi d'aires, explica que les primeres poblacions a acollir visitants fossin les que gaudien de tradició termal, i d'entre elles, Caldes d'Estrac tenia un gran prestigi.

Fou durant els darrers 25 anys del segle passat quan Caldetes va viure la seva esplendor. L'inici se situa a les darreries del segle passat, durant el període anomenat "La Febre d'Or" —1871-1885— i, els anys posteriors, marcats per la celebració de l'Exposició Universal del 1888. Foren els aristòcrates que estiuejaven des de feia temps a Caldetes els que varen decidir construir-hi la seva residència.

El fenomen es va anar estenent i la llista d'estiuejants il·lustres abraçava "americanos", polítics, diplomàtics i literats com és ara Apel·les Mestres, mossèn Cinto Verdaguer i Joan Maragall. La fama de Caldes d'Estrac com a centre d'estiueig havia augmentat moltíssim i la vida social dels nouvinguts girava entorn de l'establiment Colon, situat a primera línia de mar, que era el centre de reunions de burgesos, polítics i intel·lectuals. Aquesta situació es va perllongar fins que va esclatar la Primera Guerra Mundial.

 
Història de l'estiueig II. Inici del segle XX

Arran del conflicte bèl·lic (1914-1918) va començar un altre període de desenvolupament a Catalunya que va tenir com a protagonistes els nous rics de la burgesia industrial: gent de Barcelona, Sabadell i Terrassa, principalment, que, entre els anys 1917 i 1920, es varen fer construir les mansions modernistes i noucentistes al Passeig dels Anglesos.

Aquells primers estiuejants aristòcrates varen perdre protagonisme davant la joventut i els nous costums de l'època. El Colon, que es va mantenir com a eix de la vida social, es va adaptar a les circumstàncies i esdevingué un casino de joc (1918). Això va atraure encara més la incipient burgesia dels nuclis industrials i tèxtils. Caldetes i Sitges eren, amb una certa rivalitat, les poblacions costaneres d'estiueig amb més prestigi.

El Casino Colon fou conegut internacionalment. Circulava un ferrocarril anomenat la "Fletxa d'Or", que anava directe de Barcelona a Caldetes, i, fins i tot, es va construir un petit camp d'aviació, en el qual aterraven les avionetes que transportaven els jugadors. De Caldes en deien la Niça catalana. Això explica els noms de Passeig dels Anglesos i Fletxa d'Or, ja existents a la ciutat francesa.

L'ambició d'aquella gent era espectacular. Nous projectes preveien un hotel casino al costat del camp d'aviació i un creixement esplendorós per a Caldes, que mai no es va arribar a complir. L'any 1924, la dictadura de Primo de Rivera va prohibir el joc i el Colon va haver de tancar el casino. Això va marcar la fi d'una etapa.

La llegenda de Caldes

En Busquets i la Fàtima, gegants de Caldes, representen els personatges d'una antiga llegenda segons la qual una pubilla del poble que es deia Leonor, fou feta captiva per una expedició mora que assetjà la població. Era tan gran la seva bellesa que ningú no va gosar maltractar-la i fou lliurada al príncep Zeirí, com si es tractés de la més gran de les relíquies. Passat el temps, Leonor es guanyà els favors de la Cort i se li encomanà la protecció de la princesa Fàthima, que patia la lepra.

La princesa anà empitjorant en la seva malaltia i veia frustrats tots els intents de savis i metges per guarir-la. La donzella Leonor li recomanà aleshores que prengués uns banys termals a la seva llunyana vila de Caldes i, efectivament, plegades iniciaren el viatge cap a terres catalanes. Mentre durà la seva estada a Caldes, la comitiva mora visqué en una torre dels afores de la població, coneguda popularment com la "Torre dels Encantats", nom que se li atribuí sens dubte per les misterioses expedicions als banys termals que diàriament els calia fer d'amagat.

El tractament fou un èxit i, amb poc temps, la princesa es va guarir de tan terrible mal, fet que va motivar que es tornés més generosa i benèvola, fins al punt que va concedir la llibertat a Leonor. Segons la tradició, tan joiosa i plena de vida es va tornar la princesa que fins i tot s'enamorà d'en Busquets, distingit ciutadà de Caldes, de qui pocs anys després, en tingué catalanets.

Ampliacions de terme, una constant històrica

El 1715 Caldes d'Estrac s'emancipà i es convertí en un municipi independent, però tan petit que es limitava a l'església, el brollador d'aigües termals i els terrenys adjacents. Des d'aleshores, la reivindicació de territori ha estat una constant en la història de la vila.

L'any 1849 hi va haver una primera ampliació de terme cap a Arenys de Mar que, bàsicament, va afectar uns terrenys de la part baixa del municipi sobre els quals s'assentava la vila nova de Caldes i que incloïen els carrers de Sant Josep, Sant Pere, Santa Teresa i una part del Camí Ral, entre d'altres.

Posteriorment, l'any 1929, hi va haver una segona ampliació del terme de Caldes, de la zona de la Santema fins a Sant Pere Abanto, segons la qual el municipi adquirí els seus límits actuals de llevant.

Actualment, Caldes d'Estrac és el quart municipi més petit de Catalunya, amb 0,74 km², després de Puigdàlber, a l'Alt Penedès, amb 0,40 km², Castellfollit de la Roca, a la Garrotxa, amb 0,68 km², i Badia del Vallès, amb 0,70 km².