Si la poesia fureteja encara una condició humana capaç sempre del terrible i del sublim, aleshores quina relació hi manté –avui, ara, aquí– amb les lluites obertes, amb el retaule de la vergonya i amb l'esperança mai no vençuda? Quanta poètica té el gest de resistir? Quantes desobediències habiten la poesia? Poesia o resistència, quins vincles conspiren plegat, quan sempre es reconstrueix des de les runes, els dubtes o les cendres? Memòria d'un futur anterior, de quants poetes i de quines poetesses es nodreix la discrepància dissident? Quines són les referències –mirall i brúixola, barricada o recer, paraules de silencis– que alimenta el vell fil roig de resistir? O més encara, quanta democràcia –quanta poesia– aguanta el capitalisme? Quanta poesia alimenta la resistència? Per què val la pena resistir? Per què val la pena la poesia?