Què podem dir d´aquest cantautor del Montseny que ve del hardcore i ha acabat dedicant cançons dolces —que no ensucrades!— als peus de l´estimada, a l´alvocat o als amics, i temes àcids i polítics que denuncien l´estultícia que ens ha tocat viure? Potser millor que parlin els seus versos: «ebri de vi, de poesia i de virtut, ebri de cançons que parlen de malsons, ebri aquesta nit i fins l´infinit», «a les nits no puc somniar, / dormir és com morir» o bé «dando palos de ciego en el noble arte de enloquecer». En Colomo ho ha aconseguit. Ha aconseguit allò que tants persegueixen i tan pocs troben: un estil inconfusible. En les cançons més antagòniques se´l reconeix. Quina llera invisible permet que les aigües tumultuoses del seu eclectcinisme de soca-rel baixin veloces i enamorin tota orella al seu pas? Un cert deix subterrani o sobrevolador fet de la combinació d´un univers melòdic melangiós i un imaginari líric quotidià, de rima i temes propers. En Colomo cada cop és més bon compositor, més bon sastre: teixeix sense estridències, lleu, i ja no se li veuen les costures. Hi té la mà trencada.