En Guim Valls (Barcelona, 1992) i la Maria Sevilla (Badalona, 1990) no comprenen la poesia com un costum amable, com un costum pacífic de compliment i teles. Hi juguen a fondo, amb tot el coneixement (són filòlegs) i tota la rauxa (són uns gamberros): combinació guanyadora. Treuen punxa als versos: escorxadors de porc-espins, no paren de dir i de llegir —de Pizarnik a Casasses, de Sade a Vinyoli, de Koltès a Lorca. Estan disposats a posar-hi el coll: així la Maria (“he de dir-te que sóc/ llépol, al final, de fer-te mal/ i ser-te mal, com a única manera/ que jo sé/ de fer-me mal i redimir-me,/ així,/ tot l´immens amor que et tinc”), així en Guim (“Marxava la mare/ ben d´hora al dematí,/ cap a vendre´s les trenes/ al pàl·lid mercat./ Està caient la nit/ i encara no ha tornat.// Nosaltres, l´encallada/ tirallonga dels fills,/ encarregat cad´un/ del següent en edat,/ hem convertit la seva cuina/ en una cosa voladora”). Quin parell, quin planter!