Ajuntament de Caldes d'Estrac

Aquesta petita capella guardava una imatge de la Verge de fusta pintada i amb el rostre ennegrit que, asseguda, duia a la mà dreta un pom de flors i a l’esquerra el Nen. La imatge que podem admirar avui data dels anys 40 del segle XX, ja que l’antiga va desaparèixer durant la Guerra Civil.

Cal destacar que la Verge del Remei, patrona de Caldes, és l’única de les del seu nom amb una història pròpia. Aquesta advocació està documentada a Caldes des del 1657 pel frare dominicà Narcís Camós.

Camós explica que la troballa de la imatge es deu a dues vaques de Can Simon (més endavant, Can Busquets) que quan sortien a pasturar marxaven del grup i es dirigien sempre cap al mateix indret, situat a un nivell més baix de l’església, tot bramant. Això cridà l’atenció dels habitants que furgant en aquell lloc van trobar la imatge de la Verge. En aquell mateix indret s’hi va edificar una petita capella per tal de recordar el lloc on aquelles dues vaques havien indicat la presència de la Verge trobada. 

Avui, dins la capella hi podem veure el solc de terra on fou trobada la Verge. La imatge fou col·locada a l’altar de sant Elm, a l’església de la població i miraculosament es mogué, situant-se al retaule major, indicant així que volia esdevenir l’advocació principal de la població.

S’expliquen encara d’altres fets miraculosos atribuïts a aquesta imatge.

Durant un saqueig dels corsaris turcs, els pirates intentaren, entrant a l’església de la població, emportar-se la imatge de la Verge. Però només la pogueren portar fins al llindar de la porta, ja que arribats a aquest punt, no la podien moure. Passada una estona va arribar a l’església el senyor Montserrat Pi, que en veure la imatge a la porta la retornà a l’altar major i s'adonà que tenia un dit (d’altres diuen que un braç) trencat. Montserrat Pi li recol·locà el membre i a partir d’aquell moment, la Verge li atorgà el poder de curar, amb medicaments que ell mateix feia, i de posar a lloc els ossos i articulacions dels braços.

Un cop mort Montserrat Pi, aquesta qualitat va passar al seu fill i després al seu nét, fins que anaren perdent a poc a poc aquest poder.